He arribat a la creu

Bé, la creativitat de la tofa continua en hores baixes… de totes maneres, a la sel·lecció de fotos d’Islàndia ja he arribat al dia SIXT.
Respecte el tema, no se si serà cosa de la crisi que està patint aquell país o cosa de la jeta de la companyia de lloguer de cotxes, però encara no sabem res de la reparació. La única putada és que m’estic començant a creure que no ens arribarà cap factura… i el senyor Murphy crec que està ansiós esperant que acabi de mossegar l’esquer.

Bé, si encara hi ha algun visitant que apareix per aquesta tofa desolada aquí té una selecció de fotos d’Islàndia:

Islàndia

Submarinant

Titu

No es pot fer tot… entre les immersions i intentar sel·leccionar les fotos d’Islàndia he abandonat completament la meva tofa cibernauta. Potser és que no tinc res a dir? mmmm deu ser això? m’hauré de deprimir? potser si no se’m passa la febre abans del cap de setmana m’ho plantegi.

La creu d’Islàndia

No, no va de banderes ni de religions… va de desventura amb 4×4.

No parlaré dels paisatges meravellosos, dels camps de lava, de les glaceres immenses, de les aigües sulfuroses, dels fangs de colors, de les aurores boreals, dels geisers, etc. Tot això està allà, està a les 1500 fotografies fetes i està gravat a la retina, però de moment està tot cobert per una ombra fosca anomenada SIXT (ara hauria de sonar un tro i un llamp al mig d’aquesta negror).

L’aventura, abans que desventura, va començar a la matinada de cap d’any, mig adormit per l’alcohol, al sofà d’en Noel i la Muntsa, quan la gent començava a retirar-se i es va sentir la veu de l’Adri: “ei, us apunteu a anar a Islàndia? he vist que hi ha bitllets que estan bé de preu de cara a l’estiu…”. No cal dir que la cosa va quallar i vam acabar caient a la temptació set persones, el número perfecte per omplir un Ford Explorer edició limitada: Adri, Ricardo, Noel, Muntsa, Ari, Oscar i un servidor.

islandia_250

Bé, salto directament al dia sixt, sisè dia de viatge… un sis i una creu (hay alguien aquí? quién te envia?). Val a dir que tot i ser un dia gris, amb una mica de pluja i algun raig de sol va estar prou bé. Vàrem anar de Mývatn (el llac de les mosques) a l’Askja, una caldera enorme amb una altra més petita a dins que forma un gran llac, travessant camps de lava d’aspecte lunar seguint una pista tortuosa i pedregosa, grans extensions de terra erma de colors negres, ocres i vermells. De tan en tan es creuava el riu Lindaá provinent del desglaç de la immensa glacera Vatnajökull. Era el primer riu que creuàvem i hi va haver una mica de nervis. Després de passar els dos primers guals li vam perdre el respecte, però sempre pensant que els següents dies creuaríem rius més cabalosos.
L’Askja va ser impressionant, és immens. Uns quants es van banyar dins el Víti, un llac petit dins un petit cràter. L’aigua no estava massa calenta, però tenia un blau turquesa molt guapo. Per variar feia pudor a ous podrits, però em començava a agradar… Al costat mateix hi havia el gran llac de la caldera, amb les aigües transparents i unes fumaroles amenaçadores. Sortien bombolletes de sota les pedres i l’aigua era molt calenta… millor frenar la imaginació en aquests casos, però suposo que seria una mort molt ràpida…

Vam dinar al refugi al peu de la montanya i tots cap al cotxe que la tornada seria llarga… Unes 3 o 4 hores, uns 60 km de pista i 40 de carretera.

4x4?

Després de fer uns quants jocs de viatge vaig posar un pupurri meu de música tranquila que va fer efecte amb un parell o tres de cançons… tots clapats menys en Ricardo que em feia de copilot. Sí, conduïa jo a la tornada. L’anada l’havia fet en Noel.
A l’arribar al primer gual ens vam mirar amb el Ricardo i… adelante! sin prisa pero sin pausa… Hi va haver algun moviment dels morts que portàvem darrera però de seguida van tornar a caure.
Mentre conduia, mirant la tranquilitat dels de darrera, vaig pensar que si ens passava algo al riu tindrien un despertar histèric… potser els hauríem de despertar abans per si un cas… però m’ho vaig treure del cap…
Evidentment, com que es tracta d’una desventura, va passar lo inevitable… el següent “adelante” no va tenir la mateixa fortuna, al mig del Lindaá el motor es va parar. MERDA! L’aigua, per l’onatge passava per sobre el motor i també esquitxava les finestres. Tothom es va despertar alhora i els meus pensaments anteriors es van materialitzar. Pànic, histèria, crits, però es reclamava serenitat. El riu s’havia calmat i només arribava a mitja porta, s’havia filtrat un dit d’aigua a l’interior, però res més. Finestres baixades, QUÈ FEM!? algú va saltar a l’aigua, després un altre, em vaig començar a treure les sabates i mitjons, uns paios ens cridaven des de fora l’aigua amb les mans al cap… era un altre cotxe que ens seguia… res a fer… el cotxe no s’engegava (i a part algú recomanava que ni ho intentéssim, però ja estava fet…). Una vegada fora el riu vam decidir treure les motxiles de dins el cotxe per canviar-nos. Havíem d’esperar una hora o dues a que vinguessin els ràngers, els guardes del parc natural a qui havíem trucat…

Van arribar quan s’estava fent fosc i ens van fer esperar mitja hora més mentre anaven a buscar una corda per estirar el cotxe. Ho van aconseguir, però el motor continuava sense donar senyals de vida.
Com que ja era tard ens van portar a un refugi que estava a 10 minuts. El plan era dormir allà i al matí que algú anés caminant a mirar si el cotxe s’havia assecat i el motor s’engegava.

A les set del matí, després d’una nit sense poder dormir per culpa del fred, vam sortir el Noel i jo cap al cotxe… una hora caminant, deu minuts eixugant els seients, les estores, etc… mimant el cotxe per fer-li la pilota. Arriba el moment, el Noel em cedeix l’honor per poder-me treure l’espina clavada… fico la clau… BOP. Ni BRROOOOM ni hòsties, el motor simplement fa BOP a cada intent… Torna a aparèixer la foscor de la tragèdia… a fora la pluja augmenta la intensitat…

L’Òscar i el Ricardo van aconseguir marxar en direcció a Mývatn, on teníem les tendes plantades, amb uns espanyols que dormien al refugi. Quedàvem cinc i els de SIXT, la companyia de lloguer de cotxes, ens havien dit que la grua no arribaria fins cap a les cinc de la tarda. Estàvem al mig del no res, a 30 km de la carretera principal i a 60 de Mývatn. Descartada la tornada a peu… Dos tenien assegurada la plaça amb la grua i tres més havien de fer auto-stop. Un dia plujós… final de temporada… poques espectatives de visites a l’Askja… i menys possibilitats que tinguéssim lloc en algun cotxe. Jo ja em començava a fer la idea de tornar a passar la nit al refugi.
Finalment vam anar a esperar la grua al cotxe tots plegats i afortunadament va aparèixer juntament amb un 4×4. Li vam preguntar si ens podria portar i va fer que sí, que cap problema. Tan l’home del 4×4 com el del camió-grua debien tenir uns 60 anys. El mecànic del poble i el camioner del poble… suposo que dos vells amics… Una parella entranyable. Dues hores ben llargues de camí amb algún problema logístic, però amb la tranquilitat de saber que dormiríem a la tenda tots plegats a la “civilització”.

Arribem a Mývatn i l’home entranyable amb ulleres entelades ens dóna un paperet amb un número escrit: 480113 crec recordar. Ens va dir que això li havíem de pagar a ell i que per la resta ja ens entendríem amb SIXT… Amb cara de boniatos vam trucar a la companyia (bé, l’Adri va trucar perquè era l’speaker del grup) i ens van dir que ells no se’n feien càrrec, que ells no pagaven aquesta xifra. El vellet entranyable va tornar i al veure que estàvem parlant amb SIXT i que dubtàvem pagar-li va començar a canviar la cara. Li vam demanar que ens fes factura per poder tenir un paper per reclamar i la cara encara va canviar més… va passar d’entranyable a fill de puta matón i tot cridant que era molt tard va engegar el cotxe i vam sortir follats en direcció al seu taller. De pel·lícula de por. Vam aturar-lo i vam accedir a pagar-li els diners per estalviar-nos el 25% d’impostos i l’agonia d’aquell malson. El putu vellet gafotas ens estava atracant uns 450 euros…

Després d’un dia de reflexió al paradisíac llac Mývatn vam decidir continuar el viatge amb autobusos turístics. SIXT ens va dir que la grua i la reparació ho hauríem de pagar perquè al contracte quedava escrit explícitament que l’assegurança no cobria els danys ocasionats per l’aigua ni per la grava. Ens posava un altre cotxe per acabar el contracte, però l’havíem d’anar a buscar a Reykjavik, a dos dies d’autobús per gaudir el risc de conduir un 4×4 dos dies més. La opció bus turístic era perfecta…

Vam haver de trucar cada dia a SIXT per intentar extreure’n alguna informació, sabíem que podia ser cara la reparació, però necessitàvem una xifra, una confirmació per donar forma al final del malson. Fatal, el tiu de la companyia ens esquivava a cada trucada i no sabia res. Ens va dir que a l’últim que li havia passat una cosa semblant la reparació havia pujat a 700.000 corones, uns 6.000 euros…

Punt d'inflexióA hores d’ara encara no sabem res… potser se n’han oblidat…

Hi ha un advance i un després

A les mires del cel,
ones ultraviolades, infraroges.
Entre el submarinista i el peix que no sap on va,
entre els ossos calcificats, cèl·lules.
Bullen partícules d’H2O al sòtil despintat,
entre sistemes solars, entre l’espai perdut.
L’astronauta camina amb la seguretat de saber
que els ampers són el voltatge partit per la resistència.
Camina sense escrúpols per ser com és,
i no s’expressa obertament perquè no pot.
És així, l’astronauta,
i es mira el cel desconcertat:
ones alfa, ones gamma.

Càpsula d’emergència. Joan Miquel Oliver.

Ulls en blanc

Ha començat el partit d’en Nadal contra el Federer i he anat a fer la migdiada, que no m’aguantava, pensant que ja em despertaria abans que s’acabés. Encara no s’ha acabat però el partit està aturat per pluja.
Mentres dormia s’ha repetit un fet habitual en alguns dels somnis que recordo: la impossibilitat de veure-hi clar. En aquest cas el meu ego s’ha transformat amb en Rafael Nadal. Em trobava a l’estudi de casa els pares buscant no se què en una de les pauses del partit. Estava perdent dos sets a zero i tot i que m’era igual perdre el tercer i últim, em veia amb la impossibilitat de jugar-lo. Anava d’un costat a l’altre i les parpelles em pesaven, no podia obrir bé els ulls. Fins i tot em menjava un plàtan mentre tenia una conversa amb en Federer amb un anglès macarrònic “I think this will be your sixth Wimbledon” intentant ocultar que no m’hi veia del tot bé… Ell em preguntava que què feia, que ja tardava a anar a jugar… i jo me n’anava al lavabo a mirar-me al mirall. Els meus ulls estaven en blanc, molt petits, per més que m’hi esforcés no aconseguia obrir-los… i allà fora tot el públic esperant-me.

Està ocupat?

Res, al final m’he despertat amb la vista una mica borrosa, com en el somni, i en Rafa estava guanyant dos sets a zero… res a veure amb el meu somni… Per sort no sóc un vident invident.