La maledicció del Castell de Milany

No em tornaré a justificar de nou pel grau d’abandonament d’aquest blog, però hi esquitxaré un altre relat fresc.

Avui he anat a fer feina de camp al Ripollès, on hi estic fent un mapa de riscos geològics. Es tracta d’anar a veure in situ els escarpaments per valorar si hi ha indicis de despreniments i valorar-ne la perillositat (etc.)

Durant tot el cap de setmana ha estat plovent, o sigui que les pistes estaven bastant enfangades i el cotxe, tot i tenir tracció a les quatre rodes (però no és ben bé un 4×4) patinava una mica al pujar cap al castell de Milany, que es troba prop de Ripoll, accedint-hi per una pista des de Vallfogona del Ripollès.

Quan he arribat a dalt ja estava bastant tens (quan el cotxe patina, inconscientment vas apretant les dents i altres músculs, des de l’espatlla fins a l’ojete). Després de mirar l’escarpament que hi ha sota el castell, he mirat de nou el mapa per comprovar que la pista seguia fins a la masia de Milany, cosa que he valorat per no haver de baixar de nou pels pendents fangosos. A la masia hi havia estat i sabia que des d’allà la pista continuava bé.

Engego el cotxe i endavant… bé, això també està una mica enfangat… ui, sí sí, però està millor, sí… ups, pels pèls, això ho he passat una mica justet, espero no haver de girar cua… ups, pels pèls, això ho he passat una mica justet, espero no haver de girar cua… ups, pels pèls, això ho he passat una mica justet, espero no haver de girar cua… ups, pels pèls, això ho he passat una mica justet, espero no haver de girar cua… ups, ups, ups, ups? això no es mou…

el cotxe se m’ha quedat recolzat per la panxa amb les rodes patinant dins el fang 🙁

Res, he provat de posar-hi branques petites i gruixudes, endavant i endarrere, però res… He trucat a la feina per explicar-los el percal on m’havia ficat i ells han trucat a l’assegurança perquè m’enviessin una grua o algú per treure’m d’allà.

El de la grua m’ha trucat dient que estava a Manresa i que havia de pujar fins a Ripoll per agafar un Defender que porta unes cadenes per estirar el meu cotxe i que a veure com ens en sortim… o sigui que en tenia per un parell d’hores.

Quan ha arribat eren cap a les tres de la tarda i ens hi hem posat. Ell m’ha estirat enrere i m’ha tret del forat. Primer round superat.

La segona prova ha estat fer girar el cotxe, que amb el fang ha estat una miqueta complicat perquè tot i tenir les rodes girades el cotxe anava recte seguint les roderes… Finalment ho hem aconseguit.

Les següents proves les hem anat superant de mica en mica, ell a davant amb el Defender i jo al darrera al meu ritme. En algun punt m’ha hagut de posar pedres sota les rodes per no tocar amb els baixos (de baixada tot havia estat més fàcil).

I una vegada de nou al Castell, la baixada que abans m’havia fet por, s’havia convertit en una prova més fàcil. Tot i això, amb primera i acariciant els frens he anat baixant, en alguns trams amb el cotxe lliscant una mica travessat, però bé, he arribat a baix sencer, jo i el cotxe, que és bastant nou i m’hauria fet molt mal haver-lo cascat.

Un bon dia per haver fet 35 anys… com més gran més burru!

els Visitants

Avui a Solius, a l’hora de dinar, tot parant la taula mentre els cotxes feien la volta de reconeixement i l’arròs estava reposant els últims minuts (no dic paella perquè els cosins vila-realencs de l’Aurora em tallarien el coll, que es veu que l’autèntica paella valenciana no porta musclos, ni escamarlans, molt menys salsitxes i és groga), des de la finestra de la cuina he vist algo verd que es movia entre les plantes:

taaaat!

Hem sortit sigil·losament i no s’ha espantat gens, quan normalment al mínim moviment fugia cap al cau. M’ha deixat anar a buscar la càmera al cotxe i tornar, i ell com si res, entrant i sortint a un forat, pujant als testos, passejant per l’herba i fins i tot se m’ha apropat a mig metre dels peus (estant jo quiet amb la càmera com un dels de les rambles, potser venia a tirar-me una moneda?).
I de cop n’ha aparegut un altre, una mica més lluny, a la seva bola, que ha caçat un llimac i ha estat entretingut una bona estona (com jo).

Al final m’he mogut massa i han marxat escales avall del jardí, cap al seu lloc habitual. Es veu que són parella i s’estan al cau que altres anys n’hi havíem vist un de sol…

Davant del cau ♀ i ♂

M’he perdut la sortida del gran premi de Turquia i m’he trobat l’arròs a taula… Bé, paella collons! que lameumare també la fa molt bona!

Susqueda

Presa de Susqueda

Feia molts anys que el nivell de l’embassament de Susqueda no arribava als sobreeixidors. No se quantes vegades ho he vist, però crec que es podrien comptar amb els dits d’una mà. La darrera vegada va ser al 1996, l’any que vaig anar a viure a Barcelona.

Estava estudiant per pujar nota per la selectivitat i vivia a casa el meu germà, que m’havia acollit perquè m’anés situant a la ciutat. No recordo el moment exacte, però se que quan vaig saber que l’aigua passava per damunt la presa vaig agafar la Teisa cap a Amer per poder-ho veure. És un moment especial, no se què té, el rugit i la força de l’aigua saltant i picant al fons de la presa… mirar aigües amunt des del mig de la presa i imaginar-te que estàs nedant contra corrent, intentant salvar la vida i no caure daltabaix… o més realista, veure un tronc flotant, movent-se a poc a poc, però cada vegada més ràpid fins que passa per sota i cau avall.

Aquesta vegada em vaig haver d’esperar a divendres i confiar que encara saltaria aigua. Vaig sortir a les 3 de la feina, dinar ràpid i cap a Susqueda! Hi va haver sort, però la làmina ja era primeta i es feia fosc. De totes maneres, si hi hagués pujat dissabte no ho hauria vist.

Espero no haver d’esperar 15 anys més per tornar-ho a veure.

Ah, el meu pare em sembla que encara hi treballava al 1996…

Passen els anys...

Més fotos de Susqueda aquí. I un video.

Asintiomatucio

Després de tanta història i tant cibercondríac va arribar l’hora d’anar a veure el senyor cardiòleg. Un nou electrocardiograma, esperi fora, ja l’avisarem… i m’avisen, hola bon dia senyor cardiòleg, vegem aquest electrocardiograma… Fuma? No. Pren drogues? No. Al·lèrgies? No, que jo sàpiga. Dolors al pit? No. Sensació d’ofegament? No. Mmmmmmm i què fa vostè aquí? Res, que em van dir que tenia un desnivell a la corva S-T, vaig anar al metge i em va enviar d’urgències cap aquí (2 mesos d’urgència). Doncs res, el seu electrocardiograma és el d’una persona normal de la seva edat, esportista, jove, etc. el meu electro seria semblant al seu, no es preocupi, pot fer vida normal sense cap limitació.

Paciente de 31a asintiomatucio con ecg de repolarización precoz sin alteraciones significativas ni clínica, no precisa tto ni controles por cardiologia.
No tiene limitación para realizar ningún tipo de actividad.

Lo d’asintiomatucio ho he traduït com assimptomàtic…
Ah, i el cor me l’ha dibuixat la infermera… (al senyor de 70 anys que anava abans que jo també li ha dibuixat, jo no sóc cap segon plat!).

No es pot fer tot…

Aquesta Setmana Santa he canviat la costum anual d’anar a León amb la família per passar tres dies d’espeleo intensiva al Massís d’Arbàs, a l’Alta Garona, amb el Comando Patxaran:

Foto del Carlos

Sí, ens va nevar i ploure cada dia, però a dins els avencs i coves només hi circulava aigua… no passa res… A més a més l’Àlex em va regalar un mal d’esquena per acabar de fer la penitència.
O sigui que després de tot això vaig tornar lisiat i defdedat per tota la setmana.

Bé, no passa res… compensa amb l’experiència, el paisatge i la companyia, però clar, arriba el següent cap de setmana i…

falto jo!

…em toca fer bondat.

A més a més dijous que ve és Sant Jordi, dia de cors… i electrocardiogrames.