L’atac del Peix Ballesta

Foto: Jordi Regàs

Ahir Diumenge, primer dia sense càmera subaquàtica, vam anar a Tossa a veure peixicus. Quan vam començar a nedar mar endins varem trobar-nos una sorpresa: un peix que no havíem vist mai! que guapo! com neda! mira! no té por! estem tots tres junts, el Jordi, el JosepMª i el tontet de la tofa, i ell que ens mira amb cara de simpàtic amb dents… No no, no té por… passem uns cinc minuts mirant-lo i al final se’n cansa i se’n va… Continuem la immersió, castanyoles, morenes, el llamàntol i el torpedo de l’altre dia, etc… fins que és l’hora de girar cua i tornar… anem tirant, ja estem arribant, ens disposem a fer la parada de seguretat, em giro i a uns metres veig el Jordi que fa gestos a un peix que té al damunt, l’espanta però torna a insistir, fot cara d’atavalat, deu estar consumint oxigen per variar… Veig dos submarinistes que venen d’on és ell, partint-se la caixa de la situació, jo també ric perquè realment és una imatge còmica (torno a recordar l’absència de la meva estimada càmera) M’apropo i li trec el peix de sobre i jugo amb ell, no se’n cansa i per més que l’intenti espantar torna, se’m queda mirant, jo el miro a ell, realment no se si vol jugar, vol menjar, o està enfadat, però està allà i és molt guapo, és un plasta però és guapíssim (evidentment estic parlant del peix). Tot i així té una certa preferència per intentar mossegar al Jordi… si el deixem enrere va directe al seu cap… Tant si ho intento jo com el Josep Mª acaba anant cap al Jordi, directe a la closca…
Al final ho vam aconseguir i va marxar… A saber quan en tornarem a veure un com aquest…

Mentre ens canviavem, al costat del cotxe, va passar una furgoneta amb una parella amb un somriure d’orella a orella: -“Què tal el peix Ballesta!? us ha tocat gaire els collons? nosaltres el teníem enganxat fins que us hem vist i us l’hem passat…”
Els cabrons ens havien encolomat el peix a consciència! Bé, gràcies a ells sabem com es diu… Peix Ballesta – Balistes capriscus.

Vita brevis

Dissabte em va arribar la carcassa per fer subaquàtica la meva càmera digital, la petita. Quina il·lusió! 10 dies esperant que vingués del Japó! Tokio m’és igual! Podré fer fotos a les morenes (els peixos), llamàntols crazzies, torpedos, castanyoles, Hypselodoris Elegans, estrelles marines, lluços al·letejants, flavelines, escòrpores, Titums Calçalegans, etc… Podré compartir les meves experiències i penjar fotos precioses al blog! Que guai que seré!

Aquí va un exemple de la primera immersió:

“La qualitat no acaba de ser bona perquè la meva IXUS 40 no s’acaba d’adaptar a la carcassa i no puc pitjar tots els botons… però bé, és igual, ja en buscaré una de segona mà quan tingui més pasta, de moment ja va bé aquesta…”

Segona immersió, de vaixell! A les Illes Formigues! Fuà! Ja veuràs quines fotos! Càmera a la butxaca per saltar a l’aigua, mà esquerra al regulador i màscara, mà dreta aguantant la resta que no em foti una hòstia a la cara, mirada a l’horitzó, pas endavant, XOOOOOOOOOF! Tot bé? Sí, perfecte! Busco els companys i glu-glu-glu-glu cap avall… m’equilibro, obro la butxaca, trec la càmera, glu-glu-glu-GLUPS! La carcassa ha deixat entrar aigua, aigua salada, aigua oxidant… Tota una immersió per davant, a prendre pel cul la càmera, centrem-nos amb els peixos… Quina capacitat de concentració…
Ara és molt diferent… tinc una carcassa i una màquina de fer fotos oxidada i plena d’aigua… només em falta arraconar uns 200 euros més i trobar una nova IXUS 60 per fer-li beure el mar, una més i prou, el següent pas serà compar unes aquarel·les i aprendre a dibuixar i pintar el què veig entre el blau.

En Tontet té taps

Per Sant Joan farà cinc anys!

Sí, ara són un quart de sis de la matinada i el nen encara no és a dormir. Avui s’ha comprat uns taps per les orelles.

Tot ha començat cap allà a les dues quan la patuleia de Nou Barris estava en plena eufòria amb la puta merda per ells dels petards. En Tontet ha posat música per poder dormir, però s’ha acabat el cd i encara petaven. Amb els nervis a flor de pell ha decidit sortir a buscar una farmàcia de guàrdia i comprar-se uns taps ben monus per les orelletes.

Camina que caminaràs, de farmàcia en farmàcia, buscant la que estaria oberta, ha acabat canviant de barri amb l’objectiu de trobar el carrer Acàcies i la puta farmàcia. Ha costat la mala puta! Al final ha aparescut, després de veure com la penya trallava pels puestus, en Tontet es planta davant la farmàcia i desperta al farmacèutic per demanar-li uns taps per les orelles.

-De quins vols? De cera, de plàstic o de goma?

Després de fer-los-hi portar, n’ha triat uns de ben pijus (ja ho té això el nen) amb una capseta rodona.

-Bona nit. -Bona nit.

Àpalan, després de dues hores de caminar, en Tontet ja ha aconseguit els taps dels collons, i com a recompensa té unes llagues als peus que carden un mal!!!!

Però buenu, té taps!

Arriba a casa a les cinc, però té taps!

Ja no té son, però té taps!

Li continuen cardant mal els peus, però té taps!

Tothom és a dormir, però té taps!

No se sent ni un putu petardu, però té taps!

Sí, ara ja són dos quarts de sis.